15 d'octubre: Dia internacional de la Dona Rural

Avuí es conmemora el dia internacional de la Dona Rural. Felicitats a totes.

El paper de la dona rural. Una reflexió des de l'eco feminisme

Maria J. Payà

La naturalesa és femenina, i no em parle de que la paraula “naturalesa” és de gènere femení, sinó de que la concepció de la naturalesa com a ens creador i mantenidor de la vida es relaciona directament amb la capacitat femenina d'engendrar vida.

Aquesta afirmació pot semblar contrària a les reivindicacions del feminisme, ja que dir que les dones estem més prop de la naturalesa per la nostra capacitat maternal és donar arguments a els qui sostenen, potser de forma inconscient, que la dona ha d'estar centrada en les funcions reproductores i de cura de la prole, negant-li un accés a la cultura i a l'activitat professional en igualtat de condicions que l'home.

Però no és aquesta la nostra intenció. De fet hi ha un moviment, l’eco feminisme, que recupera l'antiga identificació patriarcal de Dona i Naturalesa per donar-li un nou significat. Aquesta relació, per als pensadors tradicionals demostrava la inferioritat de la Dona (Hegel presentava a la Dona com més propera que l'home a formes de vida considerades inferiors com els animals i les plantes). Per a les eco feministes, la cultura masculina, obsessionada pel poder, és la que ens ha conduït a guerres suïcides i a l'enverinament de la terra, l'aigua i l'aire, mentre que la dona, més propera a la naturalesa, és l'esperança de conservació de la vida.

Aquest eco feminisme, anomenat avui en dia “clàssic”, és un “feminisme de la diferència” que afirma que homes i dones expressen essències oposades: les dones es caracteritzen per un erotisme no agressiu i igualitari i per aptituds maternals que les predisposen al pacifisme i a la preservació de la Naturalesa. En canvi els homes es veuen naturalment abocats a empreses competitives i destructives.

Però aquestes idees van ser fortament rebatudes des de dins del feminisme, que les acusava de demonitzar a l'home generalitzant injustament comportaments bel·licosos.

Actualment el feminisme ecologista constitueix una alternativa a la crisi de valors de la societat consumista i individualista. Les aportacions de dos pensaments crítics, feminisme i ecologisme, ens permeten enfrontar-nos no només a la dominació de les dones en la societat patriarcal, sinó també a una ideologia i una estructura de dominació de la naturalesa lligada al paradigma patriarcal de l'home amo i guerrer.

La nostra autoconsciència com a espècie humana ha d'avançar cap a la igualtat de dones i homes en tant partícips no només de la Cultura sinó també de la Naturalesa. Això inclou tant la participació de les dones en l'àmbit de la Cultura com la plena acceptació en el pròpiament humà d'aquells elements menyspreats i marginalitzats com a femenins (els llaços afectius, la compassió, la matèria, la Naturalesa). Obtenir una visió més realista de la nostra espècie com a part d'un continu de la Naturalesa i, conseqüentment, tractar als éssers vius no humans amb el respecte que mereixen. Superar el sexisme, l’androcentrisme, el racisme i l'antropocentrisme són les metes d'aquesta nova forma de feminisme.

La dona rural és la que més a prop està d'aquest eco feminisme. Per poc que reflexionem ens adonarem de tot el que podem aportar a la vida dels nostres pobles des d'una visió global que integre la naturalesa amb totes les nostres activitats: cultura, economia, vida social...

Però hi ha un altre aspecte en el qual la dona té molt que aportar: la seva capacitat per perseguir la utopia sense deixar de mantenir els peus en el sòl (o les arrels a la terra, si es prefereix). La dona, i molt especialment la dona rural, és normalment la que porta el pes del dia a dia i està acostumada a treure el màxim partit als recursos a l'hora d'administrar la casa. L'home, en general i amb molt honroses excepcions, té més tendència a viure al dia, i no conec a molts que aprofiten les sobres d'avui per al sopar de demà, per posar un exemple. Aquesta habilitat és fàcilment transferible a l'administració dels recursos a l'hora d'engegar un projecte. La dona, en general, és millor que l'home a l'hora de sospesar els pros i els contres i de pensar si tindrem prou recursos (humans, materials i econòmics) per a arribar a bon port. L'home és més donat a llançar-se de cap sense pensar-s’ho dues vegades.

Aquestes afirmacions poden pecar de generalistes, però en elles s'està basant, per exemple, el treball d'algunes ONGs, que concedeixen microcrèdits a dones perquè elles donen més garanties de que retornaran els diners. Es tracta de quantitats petites de diners però que permeten a aquestes dones comprar una màquina de cosir, o posar una petita tenda, o començar qualsevol altra activitat econòmica modesta però que els permeti anar retornant el crèdit i incrementant la qualitat de vida de la seva família.

En la meva experiència com a tècnic en desenvolupament rural he pogut constatar, a més del ja comentat, que les dones tenen també una gran capacitat per emprendre coses. Els homes solen ser més “vergonyosos”, podríem dir, més poc inclinats a moure coses noves. Quan en una comunitat rural parlem, per exemple, d’agroturisme, o d'agricultura ecològica, són gairebé sempre les dones les primeres que s'entusiasmen amb la idea, arrossegant després als seus marits. I això és perquè, encara que tenim els peus en el sòl, ens agrada mirar lluny.