Avuí es conmemora el dia internacional de la Dona Rural. Felicitats a totes.
El paper de la dona rural. Una reflexió des de l'eco feminisme
Maria J. Payà
La naturalesa és
femenina, i no em parle de que la paraula “naturalesa” és de gènere femení,
sinó de que la concepció de la naturalesa com a ens creador i mantenidor de la
vida es relaciona directament amb la capacitat femenina d'engendrar vida.
Aquesta afirmació
pot semblar contrària a les reivindicacions del feminisme, ja que dir que les
dones estem més prop de la naturalesa per la nostra capacitat maternal és donar
arguments a els qui sostenen, potser de forma inconscient, que la dona ha
d'estar centrada en les funcions reproductores i de cura de la prole, negant-li un accés a la cultura i
a l'activitat professional en igualtat de condicions que l'home.
Però no és aquesta
la nostra intenció. De fet hi ha un moviment, l’eco feminisme, que recupera
l'antiga identificació patriarcal de Dona i Naturalesa per donar-li un nou
significat. Aquesta relació, per als pensadors tradicionals demostrava la
inferioritat de la Dona (Hegel presentava a la Dona com més propera que l'home
a formes de vida considerades inferiors com els animals i les plantes). Per a les
eco feministes, la cultura masculina, obsessionada pel poder, és la que ens ha
conduït a guerres suïcides i a l'enverinament de la terra, l'aigua i l'aire,
mentre que la dona, més propera a la naturalesa, és l'esperança de conservació
de la vida.
Aquest eco
feminisme, anomenat avui en dia “clàssic”, és un “feminisme de la diferència”
que afirma que homes i dones expressen essències oposades: les dones es
caracteritzen per un erotisme no agressiu i igualitari i per aptituds maternals
que les predisposen al pacifisme i a la preservació de la Naturalesa. En canvi
els homes es veuen naturalment abocats a empreses competitives i destructives.
Però aquestes
idees van ser fortament rebatudes des de dins del feminisme, que les acusava de
demonitzar a l'home generalitzant injustament comportaments bel·licosos.
Actualment el
feminisme ecologista constitueix una alternativa a la crisi de valors de la
societat consumista i individualista. Les aportacions de dos pensaments
crítics, feminisme i ecologisme, ens permeten enfrontar-nos no només a la
dominació de les dones en la societat patriarcal, sinó també a una ideologia i
una estructura de dominació de la naturalesa lligada al paradigma patriarcal de
l'home amo i guerrer.
La nostra autoconsciència
com a espècie humana ha d'avançar cap a la igualtat de dones i homes en tant
partícips no només de la Cultura sinó també de la Naturalesa. Això inclou tant
la participació de les dones en l'àmbit de la Cultura com la plena acceptació
en el pròpiament humà d'aquells elements menyspreats i marginalitzats com a
femenins (els llaços afectius, la compassió, la matèria, la Naturalesa).
Obtenir una visió més realista de la nostra espècie com a part d'un continu de
la Naturalesa i, conseqüentment, tractar als éssers vius no humans amb el
respecte que mereixen. Superar el sexisme, l’androcentrisme, el racisme i
l'antropocentrisme són les metes d'aquesta nova forma de feminisme.
La dona rural és la
que més a prop està d'aquest eco feminisme. Per poc que reflexionem ens
adonarem de tot el que podem aportar a la vida dels nostres pobles des d'una
visió global que integre la naturalesa amb totes les nostres activitats: cultura,
economia, vida social...
Però hi ha un
altre aspecte en el qual la dona té molt que aportar: la seva capacitat per
perseguir la utopia sense deixar de mantenir els peus en el sòl (o les arrels a
la terra, si es prefereix). La dona, i molt especialment la dona rural, és
normalment la que porta el pes del dia a dia i està acostumada a treure el
màxim partit als recursos a l'hora d'administrar la casa. L'home, en general i
amb molt honroses excepcions, té més tendència a viure al dia, i no conec a
molts que aprofiten les sobres d'avui per al sopar de demà, per posar un
exemple. Aquesta habilitat és fàcilment transferible a l'administració dels
recursos a l'hora d'engegar un projecte. La dona, en general, és millor que
l'home a l'hora de sospesar els pros i els contres i de pensar si tindrem prou
recursos (humans, materials i econòmics) per a arribar a bon port. L'home és
més donat a llançar-se de cap sense pensar-s’ho dues vegades.
Aquestes
afirmacions poden pecar de generalistes, però en elles s'està basant, per
exemple, el treball d'algunes ONGs, que concedeixen microcrèdits a dones perquè
elles donen més garanties de que retornaran els diners. Es tracta de quantitats
petites de diners però que permeten a aquestes dones comprar una màquina de
cosir, o posar una petita tenda, o començar qualsevol altra activitat econòmica
modesta però que els permeti anar retornant el crèdit i incrementant la
qualitat de vida de la seva família.
En la meva
experiència com a tècnic en desenvolupament rural he pogut constatar, a més del
ja comentat, que les dones tenen també una gran capacitat per emprendre coses.
Els homes solen ser més “vergonyosos”, podríem dir, més poc inclinats a moure
coses noves. Quan en una comunitat rural parlem, per exemple, d’agroturisme, o
d'agricultura ecològica, són gairebé sempre les dones les primeres que
s'entusiasmen amb la idea, arrossegant després als seus marits. I això és
perquè, encara que tenim els peus en el sòl, ens agrada mirar lluny.
